La terra de l'Alforí abans de Jaume I
Encara que s'han localitzat algunes restes disperses, descontextualitzades i de difícil atribució possiblement de finals del Paleolític Superior o Eneolític i del Calcolític, el moment en què es pot determinar que hi ha una colonització estable, intensa i extensiva de les terres que conformaran l'Alforí correspon ja a l'Edat del Bronze (des de finals del III mil·leni aC fins al segle VI aC). La gran quantitat de jaciments localitzats, sobretot situats als peus de l'Ombria, així ho demostren. El poblament d'aquesta època deuria caracteritzar-se per petits llogarets situats a llocs elevats, amb una preocupació clarament defensiva i amb una forta jerarquització social.
A finals del Bronze, sembla que la zona és abandonada, ja que no es documenten restes fins ben entrada l'època ibèrica. Al segle IV aC destaca la imponent presència de la Bastida de les Alcusses, ben pròxima a l'Alforí però ja en terme de Moixent. No obstant això, no és fins al segle III aC, quan la Bastida ja ha quedat despoblada, a finals del període ibèric i a principis de la presència romana, quan es documenta una important presència íbera a l'altiplà alforiner. A diferència del període anterior, ara els jaciments es situen majoritària a la vora de la Serra Grossa, junt a la Rambla de Fontanars, terres amb un major grau d'humitat i per on, segurament, hauria de discórrer el camí que donava eixida a la Vall d'Albaida. Per altra banda, la major part d'ells podrien respondre a petites explotacions agropecuàries, pràcticament autosuficients. No obstant això, hem de tenir en compte que al llarg de tot aquest període, la major part del territori continuaria inculte i cobert de boscos.
Durant l'època romana, la distribució de la població sembla ser similar, encara que també podrien existir jaciments a les zones planes que haurien desaparegut per l'acció continuada de l'agricultura. Per altra banda, el pas d'un ramal de la Via Augusta per la banda occiental de l'Alforí marca altra concentració d'assentament. A banda de l'activitat ramadera, la principal producció d'aquests pobladors serien els cereals encara que, tot i no haver trobat restes, no es pot destacar una certa producció de vi.
L'Alta Edat Mitjana suposà per als Alforins una etapa de dura crisi demogràfica, ja que no es documenten pràcticament jaciments des del segle IV dC fins a ben avançada la presència musulmana. L'època andalusina, poc coneguda fins fa poc, sembla que suposà un relatiu ressorgiment del poblament, almenys al voltant dels segles X i XI, quan es documenten algunes aldees o alqueries i alguna edificació aïllada, principalment localitzades al voltant dels afloraments d'aigua del centre de l'altiplà.
No obstant això, des de mitjans del segle XII fins al moment immediatament previ a la conquesta cristiana es detecta novament un escàs poblament. Gràcies a un document de mitjans del segle XIII, coneixem l'existència d'una aldea nomenada com a Alqueria dels Àlbers (los Álamos, en aragonés, tal com apareix al document), que tot indica que s'ubicaria sobre l'espai que actualment ocupa el poble de Fontanars.
Per altra banda, el llegat més evident que ens ha deixat l'època andalusina és el propi topònim, Alforí, provinent del mot àrab al-hüri, que significa "graner o dipòsit de gra", mostra de quina era la principal activitat econòmica d'aquests pobladors i que es perpetuarà en els temps posteriors.
A finals del Bronze, sembla que la zona és abandonada, ja que no es documenten restes fins ben entrada l'època ibèrica. Al segle IV aC destaca la imponent presència de la Bastida de les Alcusses, ben pròxima a l'Alforí però ja en terme de Moixent. No obstant això, no és fins al segle III aC, quan la Bastida ja ha quedat despoblada, a finals del període ibèric i a principis de la presència romana, quan es documenta una important presència íbera a l'altiplà alforiner. A diferència del període anterior, ara els jaciments es situen majoritària a la vora de la Serra Grossa, junt a la Rambla de Fontanars, terres amb un major grau d'humitat i per on, segurament, hauria de discórrer el camí que donava eixida a la Vall d'Albaida. Per altra banda, la major part d'ells podrien respondre a petites explotacions agropecuàries, pràcticament autosuficients. No obstant això, hem de tenir en compte que al llarg de tot aquest període, la major part del territori continuaria inculte i cobert de boscos.
Durant l'època romana, la distribució de la població sembla ser similar, encara que també podrien existir jaciments a les zones planes que haurien desaparegut per l'acció continuada de l'agricultura. Per altra banda, el pas d'un ramal de la Via Augusta per la banda occiental de l'Alforí marca altra concentració d'assentament. A banda de l'activitat ramadera, la principal producció d'aquests pobladors serien els cereals encara que, tot i no haver trobat restes, no es pot destacar una certa producció de vi.
L'Alta Edat Mitjana suposà per als Alforins una etapa de dura crisi demogràfica, ja que no es documenten pràcticament jaciments des del segle IV dC fins a ben avançada la presència musulmana. L'època andalusina, poc coneguda fins fa poc, sembla que suposà un relatiu ressorgiment del poblament, almenys al voltant dels segles X i XI, quan es documenten algunes aldees o alqueries i alguna edificació aïllada, principalment localitzades al voltant dels afloraments d'aigua del centre de l'altiplà.
No obstant això, des de mitjans del segle XII fins al moment immediatament previ a la conquesta cristiana es detecta novament un escàs poblament. Gràcies a un document de mitjans del segle XIII, coneixem l'existència d'una aldea nomenada com a Alqueria dels Àlbers (los Álamos, en aragonés, tal com apareix al document), que tot indica que s'ubicaria sobre l'espai que actualment ocupa el poble de Fontanars.
Per altra banda, el llegat més evident que ens ha deixat l'època andalusina és el propi topònim, Alforí, provinent del mot àrab al-hüri, que significa "graner o dipòsit de gra", mostra de quina era la principal activitat econòmica d'aquests pobladors i que es perpetuarà en els temps posteriors.
Els Alforins medievals i moderns
Els Alforins cristians, entre Ontinyent i Villena
 |
| Privilegi de donació de l'Alforí als pobladors d'Ontinyent. ARV, RC, 622, f, 216r. |
Res sabem del destí d'aquesta Alqueria dels Àlbers, ni dels seus últims pobladors musulmans. Segurament abandonarien aquesta terra o hi serien expulsats (possiblement arran de l'expulsió decretada per Jaume I el 1256, poc abans de la donació). Potser fóra repoblada per cristians fins al seu abandonament a mitjans del segle XIV i, sobre les seues runes, començaria a albirar-se el futur llogaret de Fontanars.
Fins a 1257, l'Alforí havia format part del patrimoni exclusiu del rei conqueridor, segurament per la importància estratègica que li conferia la seua situació fronterera. Efectivament, la situació geogràfica del primitiu Alforí cristià (que incloïa també els actuals Alforins de la Safra), que actuava de límit entre l'incipient regne de València i el regne de Castella, marcaria dràsticament la seua història al llarg dels segles posteriors.
Els canvis fronterers desencadenats a la primera meitat del segle XIV suposaren per al regne de València la incorporació de les comarques meridionals del país (Alacant, Elx, Oriola). A la nostra zona, Villena quedava en zona castellana, mentre Cabdet (actual Caudete) era incorporat a territori valencià, quedant connectat directament amb la planura alforinera.
La zona de contacte entre les terres valencianes de l'Alforí d'Ontinyent i la vila de Cabdet es convertirà a partir d'aleshores en una zona de conflicte pràcticament permanent, ja que tallava el pas natural entre les viles castellanes de Villena i Almansa. Les contínues incursions d'ambdós bàndols a una banda i altra de la frontera, quasi sempre en el context de les guerres que enfrontaven les corones d'Aragó i Castella, provocaren destruccions, saquejos, morts i despoblament.
Fou a mitjans del segle XV quan Villena ocupà definitivament la zona més occidental de l'Alforí (els Alforins o Alhorines de la Safra), convertint Cabdet en una illa valenciana envoltada de territori castellà. Els enfrontaments armats entre les viles valencianes frontereres i la vila de Villena continuaren almenys fins a l'època dels Reis Catòlics, quan ambdós territoris passaren a dependre d'uns mateixos reis. Aleshores una sentència arbitral consolidava legalment els límits entre els termes d'Ontinyent i Villena: l'Alforí oriental quedava per a Ontinyent i l'occidental per a Villena. Al seu temps, aquesta divisió portaria a la progressiva generalització del topònim en plural dels Alforins.
Les incursions continuaren fins a principis del segle XVI, quan se signaren diverses concòrdies entre les viles d'un costat i altre de la frontera. No obstant això, el conflicte entre Cabdet i Villena continuaria al llarg dels segles posteriors, però en el plànol de la discussió política i judicial.
Els Alforins a l'Edat Moderna
La fi del conflicte entre Ontinyent i Villena va permetre una major estabilitat i creixement de la població als Alforins. Prova d'això és l'inici de la construcció de la seua primera ermita, a partir de 1520, en la partida dels Fontanars, nucli al voltant del qual aniria apareixent el nucli de població que donaria lloc a l'actual poble de Fontanars. No obstant això, les obres prompte van quedar paralitzades, possiblement pels problemes causats per l'esclat de les Germanies. S'hauria d'esperar fins al 1593 perquè es reprenguera la construcció que donaria lloc a l'ermita dedicada a Sant Miquel i Sant Antoni Abad.La Guerra de Successió provocà un nou punt d'inflexió en la història dels Alforins. Aquest conflicte de dimensions internacionals suposà per al regne de València una autèntica guerra civil entre les poblacions que donaven suport a un o altre pretenent al tron, ja fóra l'arxiduc Carles d'Àustria (austriacistes o maulets), o al duc d'Anjou Felip de Borbó (borbònics o botiflers). En aquest context, el territori de la vila austriacista d'Ontinyent es va veure sotmés a contínues incursions, saquejos i destruccions per part de tropes borbòniques, però també a l'allotjament i al pas de milícies i tropes austriacistes. Com a resultat, els Alforins quedaren novament despoblats.
La derrota de les tropes austriacistes a la Batalla d'Almansa el 1707 i la caiguda del regne de València en mans del Borbó no suposaren per als Alforins la fi dels problemes. Tant és així que al 1710 les autoritats borbòniques encara no podien controlar aquelles terres, que havien quedat envaïdes per rebels i bandolers austriacistes, els miquelets. La solució adoptada fou la repoblació del terme amb gent procedent de poblacions que s'havien mantingut fidels a Felip de Borbó (Banyeres de Mariola, foia de Castalla, Biar, Petrer, Monòver, Xixona...), els únics amb privilegi de poder portar armes.
Dels Alforins d'Ontinyent al municipi de Fontanars dels Alforins
El segle XIX suposà per als Alforins d'Ontinyent la seua època de major creixement. Aquest ja s'havia iniciat arran de la repoblació borbònica de principis del Set-cents. Prova d'això és que a partir de 1755 es comencen a realitzar batejos a l'ermita de Sant Antoni i Sant Miquel. A més, al llarg del segle s'havia anat consolidant una ordenació del territori caracteritzada per una dispersió del poblament entre petits llogarets (el nucli de Fontanars era sols un d'ells) i multitud d'heretats repartides arreu del territori. Aquesta organització, encara que amb evidents canvis, és la que continua marcant a grans trets el paisatge actual del terme de Fontanars dels Alforins.
Les heretats constituïen la unitat bàsica de producció agrícola als Alforins i generalment es trobaven en mans de grans propietaris, nobles i burgesos, d'Ontinyent i ciutats veïnes, i també per algunes institucions eclesiàstiques (almenys fins a les desamortitzacions del segle XIX). L'estructura bàsica de les heretats es podria dividir generalment en tres parts:
- La zona d'hàbitat, on vivia la família del propietari (temporalment o de forma permanent) i la família del mitger, encarregada del manteniment de la casa i terres del propietari). Depenent de la importància de l'heretat, podia tractar-se de dos edificis independents o bé de dos àrees delimitades dins d'una mateixa casa. A tot açò s'hi afegia l'àrea destinada al ramat i les diverses àrees de producció (cellers, almàssera,...).
- La zona de cultiu, generalment de cereals, vinya i alguns arbres fruiters (oliveres, ametlers...).
- A vegades incloïen una zona forestal, marcada per una àrea de bosc destinada a pastures, extracció de fusta o altres activitats complementàries, especialment per a la producció de carbó (carboneres) i de calç (forns de calç).
Els dos primers terços del segle XIX foren els de major creixement demogràfic, passant dels 392 habitants constants del 1819 als 1.058 del 1867. Els motius d'aquest augment caldria buscar-los a les successives desamortitzacions que suposaria l'expropiació i venda de les propietats en màns de l'Església i, per tant, l'augment de terres de cultiu i, per consegüent, de la necessitat de mà d'obra per a treballar-les.
La primitiva i austera ermita del llogaret de Fontanars prompte es quedà xicoteta per a la creixent població alforinera (i també per al nivell social dels propietaris d'heretats que hi volien acudir tots els diumenges). Per això, a la dècada de 1820 començà a edificar-se la nova església, de dimensions més grans, que acabaria sent dedicada a la Mare de Déu del Rosari.
Des d'aleshores, les demandes de serveis per part dels alforiners a l'Ajuntament d'Ontinyent van anar progressivament en augment. L'any 1849 es concedia a l'església de Fontanars la potestat d'oficiar matrimonis i soterrars. El 1866 es creava el servei d'escola als Alforins i el 1880 es demanava una plaça de metge.
Ja al segle XX, el manteniment d'una situació de precarietat de serveis i la llunyania dels Alforins respecte al centre administratiu d'Ontinyent (amb els mitjans de l'època, quatre hores d'anada més altres tantes de tornada, tota una jornada laboral), entre altres factors, provocaren en els alforiners un creixent desig de separar-se de la matriu ontinyentina.
El 15 d'abril de 1924 es presentava una primera sol·licitud perquè les quatre partides que conformaven els Alforins se segregaren del terme municipal d'Ontinyent per a crear el nou municipi de Fontanares. La petició, no obstant això, fou rotundament desestimada per les autoritats ontinyentines.
Sense donar-se per vençuts, els alforiners presentaren una nova sol·licitud davant l'administració central a Madrid, aleshores en mans del govern del dictador Miguel Primo de Rivera. Any i mig després, i gràcies a la mediació del comte de Salvatierra, la petició era acceptada. Era el 5 d'agost de 1927 quan es publicava el decret que oficialitzava la segregació de les quatre partides dels Alforins d'Ontinyent. El municipi de Fontanares havia nascut. No seria fins l'any 1992 quan el topònim castellà de Fontanares es transformaria, unint de nou el topònim tradicional de tot els territori (Alforins) amb el nom modern del poble (Fontanars): Fontanars dels Alforins.
FONTANARS EN 1945
 |
| Font: Fototeca Valenciana (fototeca.icv.gva,es) |
FONTANARS AL VOL AMERICÀ DE 1956
 |
| Font: Fototeca Valenciana (fototeca.icv.gva,es) |
FONTANARS EN 1977
 |
| Font: Fototeca Digital del Instituto Geográfico Nacional (fototeca.cnig.es) |
